El valencià i la població forana

Guillem Duart

Per  molts anys, Manel

Hui fa 10 anys que els Manel van treure el disc 10 milles per veure una bona armadura, l'exitós àlbum on trobem cançons com ara: "Boomerang", "Benvolgut" o "Aniversari", entre d'altres.

Amb la publicació d'aquest disc, Manel es va convertir en un dels grups més escoltats arreu dels Països Catalans. Han fet país sense tocar la temàtica de la lluita i la revolta, però és ben evident que els oients i els amants fidels d'aquest grup han sigut i són, sobretot, els mateixos que fan servir el català a diari, que l'ensenyen als seus fills i que lluiten perquè siga una llengua que estiga a tots els àmbits: música, educació, mitjans de comunicació...

Conten històries originals, però que al mateix temps descriuen escenes de la vida quotidiana, on intervenen personatges que perfectament podríem trobar entre nosaltres, o que ens podríem imaginar amb tots els detalls a partir de les lletres acurades i plenes de matisos. A més, ens fan qüestionar-nos temes com ara: la felicitat, la vellesa, l'amor (correspost o no, el que comença i el que s'acaba, l'esporàdic...). Ens conten històries com la de "Teresa Rampell", una dona que surt de festa convençuda que trobarà l'amor:

Que ve l'amor, que ve l'amor

Que ve l'amor ressonant com un incendi de timbals

L'amor ja es va propagant com un virus tropical

Teresa Rampell, avui l'amor, per fi, retorna a la ciutat

Hi ha qui considera que el rap és la poesia actual, però sovint hi trobem lletres fàcils amb comparacions previsibles. Els Manel, en canvi, fan literatura, narren històries cantant. A més, les lletres de les cançons, igual que els versos d'un poema, poden tindre diverses interpretacions i sempre trobem més detalls després d'haver-les sentit més d'una vegada. Fixem-nos en les seues històries, en els instruments que fan servir quan les canten. Res és casual, tot té un sentit. La història de la cançó de "Teresa Rampell" s'ha considerat un hipertext de l'obra Un dia en la vida d'un home, de Mercè Rodoreda. Així, els Manel s'haurien basat en el personatge Ramon Rampell, que protagonitza l'obra de Rodoreda, per escriure la cançó.

Amb el disc Per la bona gent, els Manel s'han adaptat a la música electrònica. Ells mateixos afirmen que és un àlbum que cal saber escoltar i que escoltant un cop no quedes fascinat. I així és. A mesura que l'escoltes és quan te n'adones que han aconseguit, de nou, crear un estil propi, perquè tot i que han canviat el ritme, les lletres continuen sent essencials. Amb l'última cançó que inicia un nou disc, "L'amant malalta", narren la història d'algú que ha quedat per sopar a un restaurant amb la seua amant, però que haurà de cancel·lar el pla perquè, com ja diu el títol, la seua amant està malalta.

Nosaltres vam podem anar a veure'ls a València el passat 2 de març i ens va sorprendre la facilitat de barrejar els seus discs. O millor dit, com adaptaven les cançons antigues a l'estil electrònic del disc Per la bona gent, fins al punt que semblava que totes pertanyien a un mateix àlbum.

Així, després de tants anys de música dels Manel només podem agrair-los que ens hagen fet gaudir de les seues cançons i desitgem que continuen traient nous discs. Per molts anys, Manel!

I que, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual.

No sé si estaré per garantir-te una gran qualitat

però creuré en un verset i em distrauré intentant-lo allargar

i em podran veure somriure una mica per sota del nas.

Roser Serra

Sobre la puntualitat

En l'estressant vida moderna ens persegueix el temps amb el "tic-tac" del rellotge de paret de casa, amb el gir de canell per poder veure el rellotge de polsera o amb el cop d'ull que fem cada instant al mòbil per veure l'hora. Així, podem definir "puntualitat" com a allò que relaciona l'exactitud del temps amb la planificació i l'encaixament de la vida moderna.

Principalment, la defensa de la puntualitat s'ha produït en dos aspectes diferents. En primer lloc, trobem aquell que defensa ser puntual com a una necessitat per ser una persona eficient i de profit a la vida. De manera que s'intentaria no "perdre" ni tan sols un segon del dia. En aquesta defensa feta a escala individual, podem dir fins i tot, que el valor de puntualitat pot ser clau per al desenvolupament econòmic d'una societat.

Ryszard Kapuściński, amb la seua tasca de periodista centrat a l'Àfrica de la descolonització ja ens explicava quina era la situació que es vivia als autobusos i els respectius horaris d'aquesta part del món. Els autobusos, en la pràctica, prescindien de qualsevol hora d'eixida, ja que per a poder resultar rendibles, iniciaven el trajecte quan ja no cabien més passatgers. Així, l'espera podia ser d'uns minuts en una hora punta o bé d'unes hores si es tractava d'un trajecte poc concorregut. Evidentment açò converteix en imprevisible pràcticament qualsevol moviment o acció. A més, dificulta la planificació a mitjà i llarg termini i obstaculitza el desenvolupament econòmic sostingut.

L'altra defensa que es fa de la puntualitat és a través de l'obligació moral, amb un mateix, el deure de fer les coses quan toca, i cap als altres. És a dir: respectar el temps de la resta i els compromisos que hem pres amb ells. De fet, els textos bíblics ja tracten la qüestió del temps i el que correspon fer en cada moment: «Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa». (Eclesiastés 3:1)

Els textos bíblics també ens mostren que la puntualitat és una característica de l'obra de Déu i, per tant, una "virtut" a imitar. La virtut es relaciona amb responsabilitat, bondat i de vegades fins i tot obediència. De fet, és en el Gènesi on Noé salva l'existència humana gràcies a la puntualitat en les tasques que ha de fer i als compromisos que té amb Déu. De manera que els cristians podrien preguntar-se: Què seria de nosaltres si Noé hagués anat a jugar al truc o a fer-se una cervesa en lloc de construir l'arca abans del termini marcat?

Kapuściński, el reporter polonés, ens narra situacions donades pels nivells d'atur pràcticament desconeguts al món occidental. Així, a una ciutat on més de la meitat de la població no té feina, podem veure com, per exemple, per un xicotet robatori d'un parell de fruites hi pot aparéixer un núvol de gent desenfeinada i avorrida que perseguisca el lladre, i si pot, l'apallisse sense que les forces de seguretat puguen fer cap altra cosa que no siga observar. Així, veiem com, al cap i a la fi, la concepció del temps, l'ús que fem d'ell i la puntualitat que volem donar als nostres actes està definit per un conjunt de valors, de principis, d'obligacions morals i de situacions conjunturals donades per la societat (com hem vist abans amb l'exemple de l'arca de Noé), però que poden ser al mateix temps, particulars de cada individu.

Una vegada vistos els dos aspectes en què es pot defensar la puntualitat (com a bon ús i eficàcia del temps d'una banda, i com a compromís i obligació moral d'altra), podem dir que interioritzem les dues defenses sobre la puntualitat perquè aquesta sempre se'ns ha inculcat com a valor, com a qualitat positiva. Relacionem la puntualitat fins i tot amb la producció. Quan som puntuals, ens sentim realitzats com a persones. Escoltem crítiques sobre la impuntualitat directes i indirectes pràcticament durant tota la nostra vida (quan som menuts i anem a l'escola se'ns castiga per no ser puntuals i els trens que perdem per segons també ens "castiguen" d'alguna manera). Així, com a éssers socials, podem dir que la puntualitat està sempre present a les nostres vides. No obstant això, dins aquesta societat que mira de marcar i classificar tot amb hores, minuts i segons, hi trobem alguns impuntuals que mirem de canviar aquest xicotet "defecte" (que en diuen alguns) fins que algun dia assumim que ser impuntual forma part de la incongruència humana.

"La puntualitat és una pèrdua de temps" - Oscar Wilde

Guillem Duart

Què podem esperar de "les notícies"? 

La televisió espanyola no ha destacat mai per mostrar-nos unes notícies neutres, sense cap connotació partidista o sense intencions ocultes en cada narració de cada esdeveniment. A més, la gestió de la informació és cada vegada més desesperant. Més encara durant la pandèmia, ja que hem vist com les grans televisions han seguit la tendència del discurs del "Gobierno".

Justament quan començàvem el confinament, en març, el "Gobierno" va adjudicar una sospitosa partida de quinze milions d'euros a les televisions privades i era gairebé impossible trobar alguna crítica cap al govern en les grans cadenes de televisió. Si ens centrem en les televisions de parla catalana, tampoc trobem la millora de qualitat que els espectadors voldríem: al País Valencià tenim una cadena (À Punt) que es dedica a copiar el model de la televisió espanyola, i televisions com TV3 tampoc acaben de ser tan crítiques amb l'estat com es podria esperar.

És clar que preferiríem que la gent dedicara més temps a la lectura (per exemple) que no a la televisió. Però, fins i tot, pot ser preferible veure programes d'entreteniment absurd, premsa rosa o partits de futbol abans que veure les notícies d'una manera acrítica i creient que tot el que es diu o s'opina és vertader. Com a mínim, als programes de premsa rosa no es tracten ni es manipulen temes rellevants com són: l'habitatge, l'educació o els impostos.

Front aquest pessimisme, Jean-Marie Domenach, al llibre Propaganda política, ens fa reflexionar sobre la rendició en aquest àmbit: "No hi ha veritable democràcia sinó allà on el poble és tingut al corrent d'allò que passa, allà on és cridat a conèixer i a participar en la vida pública".

Efectivament, no hem de deixar d'abandonar la notícia, ja que aquesta és necessària per a la construcció d'una societat amb una cultura democràtica. Seguint l'experiència, podríem dir que la notícia generalment serveix per a manipular, però passa com la propaganda política, no tota és com la que es va veure a l'Alemanya de Hitler o l'URSS. Per tant, podem esperar alguna cosa de la notícia dirigida a les masses?

Per concloure, possiblement l'esperança no es trobe en confiar en les televisions (sector convertit en oligopoli) sinó en els mitjans més nous com les notícies a internet, on les barreres d'entrada són menors i on trobem molt més mitjans independents. No obstant això, hem de tenir clar que els mitjans més manipuladors hi estaran sempre, des dels mitjans més convencionals fins als més nous, les elits no es poden permetre quedar-se enrere.

Guillem Duart