Inglourious basterds

Inglourius basterds és una pel·lícula dirigida pel conegut director, actor i guionista estatunidenc Quentin Tarantino i estrenada el 2009. Aquesta ha esdevingut una de les obres més reconegudes al llarg de la història del cinema.

Com veiem, el títol té dues errades ortogràfiques (d'una banda la primera u d'Inglourious i, d'altra, la e de "Basterds"). És clar que el cineasta ha optat per escriure les dues paraules tal i com es pronuncien. Alguns crítics afirmen que Tarantino l'ha titulat així per tal de diferenciar-la d'Inglorius Bastards (una pel·lícula d'acció dirigida per l'italià Enzo Castellari), de la qual sembla que s'ha inspirat. Altres, però, creuen que la finalitat és únicament humorística, ja que hi apareix una banda de delinqüents, "Bastards" i, en una de les escenes de més tensió, un dels personatges, Aldo Raine (interpretat per Brad Pitt), té escrit al seu rifle, de manera incorrecta, "Inglourious Basterds". No obstant això, Tarantino ha decidit no deixar clara la finalitat i, així, mantindre-hi la intriga per sempre.

Inglourius Basterds té dos fils narratius que s'entrecreuen. D'una banda, tenim la història del grup dels bandolers (liderat per Aldo) que té com a objectiu assassinar els alts càrrecs nazis, tot aprofitant que es reuneixen a l'estrena d'una pel·lícula. I, d'altra, la història de Shosanna (interpretada per Mélanie Laurent), una jueva que aconsegueix fugir quan els nazis assassinen la seua família (que en aquell moment es refugia a casa d'un ramader). Aquesta jove tornarà a aparèixer més avant, ja que toparà amb els mateixos assassins per qüestió d'atzar. La connexió d'aquests dos fils és Hans Landa (interpretat per Christoph Waltz), l'alemany que té la responsabilitat d'acabar amb el grup militar d'Aldo i que, a més, ha matat la família de Shosanna.

Cal destacar que, Tarantino fuig del maniqueisme per descriure i caracteritzar els personatges (tant els nazis com el grup "Bastards"). D'una banda, els nazis són mostrats com persones relativament intel·ligents i enginyoses, i, en alguns casos, tenen sentiments humans (com veiem a l'escena de la taverna amb el soldat nazi que acaba de ser pare o amb el soldat jove que s'enamora de la protagonista), no obstant això, no deixen de ser cruels pels seus actes sanguinaris i injustificables. D'altra banda, els bandolers cometen errors de planificació durant tota la pel·lícula, a banda de no tenir escrúpols. En definitiva, a diferència de moltes pel·lícules de l'holocaust, els nazis no estan representats com uns monstres impulsius sense intel·ligència ni sentiments, de la mateixa manera que els bandolers que volen venjar-se dels nazis no són perfectes moralment ni, per descomptat, estratègicament.

Els personatges, en general, semblen extrets d'algun còmic, ja que són caricaturescos i tenen comportaments molt exagerats. Sense cap dubte sorprén la creació detallista i minuciosa del personatge Hans Landa, que es mostra cruel però, al mateix temps, llest i misteriós. Landa entra en escena imposant temor i respecte i, en qüestió de segons, ens demostra que és educat, pacient i especialment carismàtic. El nivell d'eloqüència que desprén converteix cada conversa en una partida d'escacs on ell juga amb més avantatge que la resta. Cada gest i cada intervenció de Landa estan perfectament calculats, tot mantenint la calma i aconseguint sempre el que es proposa. I és que, el mateix Tarantino va confessar que, per a ell, Hans Landa era el millor personatge que havia escrit mai i va remarcar que, sense Christoph Waltz, el personatge no hauria existit. Waltz va guanyar el Globus d'Or al millor actor secundari i, posteriorment, quan el 2013 es va estrenar Django sense cadenes, també de Tarantino, hi va obtindre l'Òscar al millor actor secundari. L'actor, d'origen austríac, domina l'anglés, el francés i l'italià, a banda del seu idioma natal, l'alemany. A Inglourious Basterds, fa servir: el francés (ja que la història transcorre a França); l'alemany (per a relacionar-se amb la resta de soldats i alts càrrecs nazis); l'anglés (per a relacionar-se amb el grup militar Basterds), i l'italià (durant l'escena en què estrenen una pel·lícula nazi i parla amb alguns membres del grup esmentat que es volen fer passar per italians).

Guillem Duart

Açò és Anglaterra (This is England)

This is England és una pel·lícula dirigida per Shane Meadows estrenada l'any 2006. El llargmetratge ha recollit premis com ara el de millor pel·lícula britànica als premis BAFTA o el Guldbagge a millor pel·lícula estrangera, entre d'altres. La pel·lícula va ser ben rebuda tant pels crítics del cine com a les taquilles.

La pel·lícula ens transporta a Anglaterra el 1983, un any després de la Guerra de les Malvines i quatre anys després de l'arribada al poder de Margaret Thatcher (la dama de ferro). És la història de Shaun (interpretat per Thomas Turgoose), un xiquet de dotze anys el pare del qual ha mort a l'esmentada guerra un any abans. Vivint només amb la seua mare i patint assetjament escolar, coneix una colla de skinheads que l'acull com un nou amic. Amb ells descobrirà noves companyies i, com conseqüència, un nou món.

Shaun ens mostra la facilitat en què els humans ens deixem endur pels sentiments i per les emocions, inclòs en l'àmbit polític i en els discursos que apel·len aquestes parts de l'essència humana, especialment entre el jovent.

Al mateix temps, la pel·lícula narra, a través dels grups skinheads que es van formant, la divisió d'aquest moviment i l'apropiació del mateix cap a grups racistes que inciten a l'odi i a l'exclusió. En aquest sentit, amb Combo (interpretat per Stephen Graham), el líder d'aquests skinheads racistes, se'ns mostra la importància de la capacitat de convéncer i de lideratge a l'hora d'agrupar gent al voltant d'un projecte o d'una idea.

Afegint elements com la hipocresia, la violència o el ressentiment personal, This is England és una pel·lícula que dialoga amb l'espectador i que té una gran connotació política.

Guillem Duart

Tomaques verdes fregides ( Fried Green Tomatoes)

Tomaques verdes fregides és una pel·lícula de Jon Avnet, estrenada al final dels 90. És una adaptació d'una novel·la de Fannie Flag: Fried Green Tomatoes at the Whistle Stop Cafe. Aquesta pel·lícula ha estat guardonada amb diversos Òscars i Globus d'Or. No obstant això, entre la gent i, sobretot, entre els joves, no és tan coneguda com hauria de ser, ja que les injustícies que mostra i la denúncia que en fa d'elles, són totalment vigents.

L'obra tracta diversos temes, com podrien ser: l'amistat, la pobresa, el racisme, la violència de gènere, la sororitat i l'amor lèsbic (que queda implícit). Tots aquests temes queden enllaçats i fan que l'obra siga un drama on la denúncia i la crítica de les actituds racistes i masclistes queden molt ben plasmades.

Aquesta reivindicació de valors i d'igualtat, la du a terme el personatge de la rebel i valenta Idgie (paper interpretat per l'actriu Mary Stuart) que farà i serà tot el contrari del que s'espera que faça i siga una jove cristiana: puja a un tren de mercaderies i des del vagó llança llaunes de menjar als pobres, defensa el seu amic negre "Big George" de les agressions físiques i verbals, ajuda la nòvia de seu germà (qui és convertirà en algú molt important per a ella)...

La pel·lícula està estructurada en dos fils temporals que es van lligant a la llarga. El més "antic" seria aquell protagonitzat per Idgie i, el més modern, aquell protagonitzat per Evelyn Couch (paper interpretat per Kathy Bates).

Aquests dos personatges (Idgie i Evelyn) podrien considerar-se de caràcter contraposat. Idgie és, com hem dit anteriorment, valenta, atrevida, rebel, llesta... mentre que Evelyn, d'una època posterior, és més bé ximple, submisa, obedient...

La relació que estableixen Idgie i Evelyn és un bon exemple per il·lustrar el concepte de "sororitat". Amb l'ajuda d'altres dones podem veure allò que abans no vèiem o no volíem veure. Podem saber que no som les úniques que patim discriminació i agressió (verbal i no verbal) i sobretot, podem explicar-ho i compartir-ho amb la certesa que ens beneficiarà.

Roser Serra