LLIBRES
Caterina Albert i la reivindicació dels monòlegs
La ressenya d'aquest llibres ha estat publicada en el número 96 de la revista Caràcters
Hi podeu accedir a través del següent enllaç:
Cultura en temps de pandèmia
Manual de supervivència, de Toni Picasso i Carme Signes
Svetllana Aleksiévitx en el seu llibre sobre el desastre nuclear de Txernòbil diu que no sempre és fàcil trobar l'enemic.
«Tot sembla completament normal, el mal s'amaga darrere una nova màscara, un no pot veure'l, ni sentir-lo, ni tocar-lo, ni olorar-lo. Qualsevol cosa pot matar-te: l'aigua, el sòl, la pluja -ella parlava de la radiació-. El nostre diccionari -deia- està desfasat. No hi ha encara paraules ni sentiments per descriure l'enemic».
Quan va començar aquesta pandèmia en sabíem ben poc. Un enemic invisible és difícil de detectar com a enemic. Els hospitals i les notícies li posaren cara. Aleshores passàrem de creure que era una ficció, una exageració, una notícia llunyana d'Orient, a constatar que era una realitat boirosa que envoltava els nostres dies. Una realitat quotidiana, amagada i desapercebuda va passar a ser la protagonista del nostre dia a dia.
En els escrits de Toni queden reflectits els sentiments barrejats que tots nosaltres teníem. Alguns dies ens despertàvem plens d'esperança i volíem aprofitar al màxim per fer coses que no teníem temps de fer normalment (pintar, escriure, cuinar, fer taules d'exercici físic...). Altres dies, ens despertàvem farts d'estar tancats a casa, angoixats de viure entre quatre parets. Toni intenta donar un missatge optimista i enèrgic en cada text. Tot i així, de vegades no pot evitar mostrar un to nostàlgic quan recorda la seua mare, un professor que va tenir i que li marcar molt o els seus antics companys de classe.
I és que el confinament i el que hem viscut ens ha donat molt de temps per pensar amb temes ben recurrents en la literatura: el valor del temps i la fugacitat de la vida. Així com també adonar-nos de la importància que tenen les coses senzilles com ara fer un passeig amb el seu fill Robert vora mar, fer-se una cervesa al xiringuito del Dosser, menjar-se una paella amb els amics, fer les classes als alumnes cara a cara... en definitiva, detalls que abans no valoràvem prou i que ara enyoràvem tant.
El manual de supervivència, de Toni Picasso i Carme Signes és un dietari il·lustrat que recull les reflexions que fa l'autor durant 50 dies de confinament per la COVID'19. Carme Signes dibuixa i acoloreix allò que Toni Picasso escriu i suggereix. Textos amb imatges, imatges amb textos, tant se val: un binomi que s'enriqueix mútuament. Interpretacions, figures, retrats d'adolescents, d'abraços o de mirades, tot plegat enquadrat en un mateix context. Un mateix ambient per fer declaracions literàries i plàstiques que manifesten por, curiositat, desig de trobada, esclats d'alegria puntuals, pau i ràbia. Textos a través dels quals Toni dona veu a molta més gent. Llegim el que pensàvem i el que sentíem, el que ens contàvem. És una mena de catarsi col·lectiva. Són les paraules d'ell, i per tant, els seus sentiments, però aquestes passen a un espai on tothom es pot trobar: un espai col·lectiu.
El
llibre es converteix en
un record dels dies
que vam haver de passar tancats a
casa... tancats i vivint una realitat que semblava surrealista.
[Menció especial al dia 40 del dietari:
En aquest dietari, Toni també aprofita per a fer menció de dates importants i festivitats que no es van poder celebrar, com ara Sant Jordi, un símbol identitari i cultural per a tots nosaltres: catalans, valencians i mallorquins. En aquells dies, els llibreters i les editorials estaven fent campanyes a les xarxes per deixar-se veure i promocionar la cultura. Així, Toni aprofita per recomanar El mut de la campana, de Josep Lozano, un escriptor d'Alginet, però al llarg de l'obra esmenta o cita altres obres i autors, com ara: Mercè Rodoreda, Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés. O cantants, com Lluís Llach i Maria del Mar Bonet.
Del confinament han sorgit projectes i obres com El manual de supervivència, de Toni Picasso o 48 bodegons per a una Quarentena, de l'estimat fotògraf, Francesc Vera. I és gràcies a obres així que quedarà constància d'allò que vam viure. Perquè durant el confinament vam descobrir que tenia raó Emily Dickenson, quan deia que «Per viatjar lluny, no hi ha res millor que un llibre».]
Roser Serra
Diari d'un viatge a Nàpols: Spaccanapoli, de Salvador Vendrell
Hi podeu accedir a través del següent enllaç:
Massa felicitat, d'Alice Munro
Hi podeu accedir a través del següent enllaç:
De què fuges, qui et persegueix?
De què fuges, qui et persegueix? és una obra d'Empar Moliner. Com molts ja sabreu, l'autora és una periodista catalana que ha participat en diversos diaris, com ara: l'Avui o l'Ara, i també en alguns programes televisius com Els matins de TV3. Actualment la trobem fent el programa de ràdio, Catalunya migdia. Així doncs, podem dir que l'Empar Moliner ha esdevingut un personatge molt destacat en els mitjans de comunicació catalans.
Entre la seua obra literària, trobem alguns reculls de contes, com ara L'ensenyador de pisos que odiava els mims, T'estimo si he begut o Tot això ho faig perquè tinc molta por; novel·les (La col·laboradora i Feli, esthéticienne), i reculls d'articles com ara: Busco senyor per amistat i el que sorgeixi o Desitja guardar els canvis?.
L'estil literari d'Empar Moliner destaca, entre d'altres coses, pel seu humor (sobretot, irònic) i per la seua capacitat crítica (que, de vegades, fins i tot es converteix en autocrítica). L'obra que recomanem hui ens permet conéixer, en certa manera, els hàbits, les manies i les passions de l'escriptora. De fet, alguns crítics han considerat que De què fuges, qui et persegueix? és la seua obra més íntima, ja que ens parla una mica de la seua infantesa, de com és la seua família, amb qui va a córrer, què li agrada, què li fa por, què odia, etc., mostrant-nos que és una persona normal, amb les seues preocupacions i les seues contradiccions. I el millor d'això és que se'n burla d'una manera simpàtica, i els hi lleva importància.
Empar Moliner ens explica les emocions d'eufòria i llibertat que sent quan fa maratons o quan corre diàriament, i aquest és el fil conductor del llibre. Però no penseu que és un llibre fet només per a aquells que corren o que senten una passió boja per l'esport, perquè mentre ens parla de córrer, és capaç de fer crítiques molt intel·ligents i atrevides des de la seua experiència com a corredora. Per exemple, fa burla d'aquells qui van a les maratons i diuen frases tan prepotents com ara: "Si fos fàcil, no ho faria". També fa broma d'aquells que passen moltes hores al gimnàs per fer-se quadrats o d'aquells corredors que se senten ofesos quan algú que corre des de fa poc els ensenya una nova ruta o els fa alguna recomanació. Com si això significara que en saben més, com si tot fos una competició.
Moliner ens transmet l'energia i la força que utilitza per córrer. Ens fa venir ganes de saltar, córrer i menjar-nos el món.
Roser Serra